“Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. Set anys després del seu naixement, la terminologia mèdica no passa d’encefalopatia no filiada, el llenguatge popular se les apanya amb la fòrmula, prou entenedora, de paràlisi cerebral i el llenguatge administratiu l’avalua com un discapacitat amb un grau de disminució del 85%. A casa, però, totes aquestes etiquetes compten poc. El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment. M’ha semblat que la millor manera de fer-ho era rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Records refulgents. I he pretès, alhora, compondre un mirall. Dorian Gray va vendre l’ànima al diable per poder ser, més que immortal, invariable, mentre els estralls del temps anaven canviant l’aspecte del retrat invisible que havia amagat al soterrani. Aquí el procés s’inverteix. El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.”

En 1856 el mag Robert Houdin, pare de la prestidigitació moderna, va viatjar a l’Algèria colonial a compte del govern francès per combatre amb els seus trucs les supersticions dels súbdits magrebins de la República. L’encàrrec implicava demostrar, mitjançant la pràctica científica de la màgia, la primacia de la raó il·lustrada per damunt de les ancestrals creences locals.

Pep Morell, el Gran Morelli, és un mag català fascinat per Robert Houdin, de qui fins i tot n’ha traduït les Memòries. Amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures de 2004 proposa un número que causa sensació. Agafa un immigrant magrebí que es diu Saïd i el fa entrar a un armari que havia estat d’Houdin. Quan el noi reapareix s’ha convertit en un català com cal: parla amb accent d’Osona, se sap Els Segadors, té una visa de La Caixa i el carnet de soci del Barça. Després d’això Saïd, conxorxat amb el mag, desapareix de debò.

L’espectacle és un gran èxit, però les contínues desaparicions d’immigrants provoquen alarma social. La resposta a totes les incerteses generades durant el Fòrum es troben a l’interior del Gran Casino de Barcelona. En aquest espai circular, mentre els amics de Saïd el busquen i el color de pell dels crupiers canvia, un expresidiari lletraferit i un llibreter de vell maldaran per descobrir quins mètodes utilitza l’ambiciós mag per guanyar-se la voluntat de tothom.

De com s’escriu una novel·la és la biografia d’una novel·la (in)acabada que l’autor només va poder concloure gràcies a les 145 propostes de final que li van enviar els lectors. S’hi narra, amb noms i cognoms, la història verídica d’un projecte literari nascut el 1995 d’un dol, interromput l’hivern del 97, rescatat a primers del 2000 per una proposta editorial i no rematat fins a l’estiu del 2003, en unes setmanes frenètiques d’interacció amb els lectors. L’escriptura de la novel·la coincideix, inevitablement, amb alguns dels sotracs de la vida normal, de manera que en aquesta crònica s’hi barregen qüestions editorials, tècniques, emocionals, literàries, mèdiques, comunicatives i industrials. L’autor verbalitza el plaer d’escriure i explica com li neixen els personatges, però també reviu reunions, negociacions i altres episodis del món cultural que ofereixen la cara més prosaica de la pràctica literària. Hi desfilen autors, editors, crítics, artistes, periodistes, dissenyadors, gent de la televisió i agents literàries. Al final, resulten tan novel·lescos els avatars viscuts per tirar endavant el projecte literari com els que protagonitzen els personatges ficticis de la novel·la. L’edició dóna dret a un exemplar de Monocle. De franc.

De com s’escriu una novel·la és un relat personal, a voltes commovedor i d’una franquesa que frega la impudícia. Recorda el que ja va escriure l’autor a La vida normal: “Abans d’escriure pensava que la millor manera de ser transparent era ser hermètic. Ara penso el mateix, més o menys: la millor manera de ser hermètic és ser transparent”.

Les crítiques que suscita es van reproduint a la secció Literatura/Ressenyes rebudes.

Un estudiant de Formació Professional trenca amb una crossa una valuosa escultura de vidre al vestíbul de l’hospital on acaba de morir la seva mare. L’acte vandàlic del jove posarà en crisi els mecanismes de valoració que regeixen el mercat de l’art contemporani. El dolor per la mort de la mare actuarà sobre la seva vida com el primer cop d’una partida de billar americà, capaç de desplaçar totes les boles que fins llavors formaven un triangle perfecte.

Aquesta novel·la es va publicar inacabada a La Vanguardia durant l’any 2003, tot sol·licitant propostes de final als lectors. En van arribar 145 i la novel·la completa es va llançar al quiosc el diumenge 29 de juny. L’experiència va suscitar una altra novel·la de “sense ficció”: “De com s’escriu una novel·la”, l’edició de la qual inclou un exemplar de “Monocle”.

El Tomàs i el Tomeu Cerc són dos germans bessons. L’un és un enamorat de l’enginy verbal i l’altre detesta els jocs de paraules. El seu pare, prestigiós filòleg de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de morir. Feia anys que vivia tancat en un pis del barri Gòtic llegint i corregint textos amb taps a les orelles per no sentir ningú. Vint anys enrere el senyor Cerc havia arreplegat tots els llibres de casa i se n’havia anat per sempre, abandonant la dona i els fills. Els bessons, que llavors tenien tretze anys, mai no han sabut el perquè. Ara que en tenen trenta-tres, les últimes voluntats del pare i una carpeta plena de relats que el Tomeu troba al pis del barri Gòtic potser els podran ajudar a entendre-ho i a entendre’s".

L’escriptura d’"AblanatanalbA" coincideix amb la de l’assaig sobre ludolingüística “Verbàlia”. A la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web hi trobareu les crítiques que va suscitar.

La vida normal consta de sis relats sense persona narrativa interposada, i un setè que fa de postil·la, en què es narren set històries sense desatendre els avatars que li succeeixen al narrador mentre les escriu.

"Transcripció" neix de la voluntat de transcriure un somni estroncat per un accident domèstic; "Incert so" narra l'escriptura d'una obra de teatre per a gent gran basada en un episodi real; "Constricció" explica la lentíssima escriptura d'un text xifrat on queda clar qui va cremar el Liceu; "Inspiració" voreja la literatura rosa, amb una trobada amb Barbara Cartland inclosa; "Motivació" pren una frase al vol per estirar la història d'un personatge que ha desaparegut del barri; "Documentació" explica la impossibilitat d'un novel·lista per acabar una novel·la; finalment, a "Postil·la" s'exposen les conseqüències de la publicació de l'anterior novel·la -"Mon oncle"- entre la comunitat de monjos cartoixans.

"La vida normal és l'única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda".

"La vida normal" va ser guardonada amb el premi de la crítica Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1998, i reeditada en butxaca a la col·lecció “Punt de lectura” en novembre de 2002. A la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web hi podreu llegir què n’ha dit la crítica.

Segona novel·la. Els monjos cartoixans guarden, com el més gran secret, la fórmula que els permet elaborar el cèlebre licor de Chartreuse. Hi ha tant de misteri entorn d’aquesta fórmula, que ha desvetllat tota mena de teories sobre les possibles implicacions epistemològiques del manuscrit que la conté. El jove Canut té un oncle que és amic d’un peix i un altre, monjo cartoixà, que és amic d’una creu. Tots dos oncles i ell mateix es trobaran embolicats en la recerca vertiginosa del manuscrit del licor de Chartreuse, a través de la qual cadascú trobarà el seu destí.

Mon oncle va merèixer el Premi a la Creació Fundació Enciclopèdia Catalana 1994 i va despertar l’atenció preferent de la crítica. A la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web es reprodueix què en van dir els crítics més destacats.

Recull de contes prèviament publicats al dominical del diari Avui. En destaca un de criptogràfic que duu per títol “L’enigma de l’ateu”, dedicat al mestre Tísner. Va tenir poca repercussió entre els lectors i va suscitar alguna crítica negativa, tal com podreu comprovar a la secció "Ressenyes rebudes". Tanca l’etapa dels llibres publicats a Columna.

Relat llarg que narra un triangle amorós entre un professor d’anglès i dues alumnes bessones a les Salesianes de Sarrià, explicat des dels tres punts de vista dels protagonistes. Havia de formar part d’un llibre de quatre relats llargs, però l’editor va decidir publicar-lo en una col·lecció de literatura juvenil i ha anat fent via. Ha estat reeditadíssim. No va suscitar cap recepció crítica.

La primera novel·la, protagonitzada per en Tomàs Cerc, i també pels seus dobles. En Tom i en Tim. Un anònim venedor d’enigmes a la Rambla barcelonina, un gris agent d’assegurances, la seva esposa, un home enigmàtic anomenat Tomàs Cerc i, sobretot, un sac tancat i ben tancat. Una novel·la enigmística? La crítica va reaccionar amb una certa perplexitat, tal com es pot veure a la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web.

El primer llibre de contes, publicat simultàniament amb “Amnèsia”. Situats al Guinardó, Vilanova i la Geltrú, Gràcia, Sitges i la línia cinquena del metro. Entre d’altres, conté la història d’uns squatters a Gràcia que viuen el seu conte de la lletera particular, entre porros, joc il·legal i llet en tetrabrik, una desaforada polèmica lingüística a les pàgines de l’Avui amb els Boixos Nois de protagonistes o la progressia de Vilanova en un sopar de dotze ben peculiar. A la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web hi ha les bones crítiques que va suscitar, algunes de conjuntes amb “Amnèsia”.

Llibre d’assaig ficció que dibuixa el període denominat del “Reeiximent” català, a finals del segle XX, vist des de la perspectiva del segle XXIV, i després d’una gran catàstrofe: l’Abisme. Aquest llibre difícil d’etiquetar va conquerir el premi El Brot per a autors inèdits 1987 que convocava l’editorial Pòrtic quan Pilar Rahola hi exercia d’editora. L’autor no l’ha deixat reeditar mai més. Està descatalogat. A la secció "Literatura/Ressenyes rebudes" d'aquesta web es reprodueixen les bones crítiques que va rebre i també una de molt dolenta.